Joan Lacomba: els colors del sexe
Quan vaig visitar, diumenge passat, l’exposició de Joan Lacomba al Museu de sa Pobla, em vaig formular una pregunta ben poc original. La de si és l’art el que imita la naturalesa o si és a la inversa: la naturalesa imita l’art? La pregunta s’ha contestat des de diverses perspectives, però, després de parlar amb l’artista, vaig creure que Lacomba ho havia fet des d’un caire molt original. Per expressar-ho de la forma més resumida que se m’acudeix, vull dir que, segons vaig poder copsar, l’art d’en Joan i la naturalesa coincideixen en el que els és més propi i definidor: amb la manera –en el mètode– de crear novetats. Faré, a partir d’ara, tot el possible per explicar i justificar la meva afirmació probablement massa esquemàtica. Per això, vull recordar que una observació objectiva de la naturalesa ens permet postular que els fills s’assemblen d’alguna manera als pares i als seus germans. S’assemblen, però no són iguals. Entre els germans, ja dic, hi ha diferències, emperò, normalment, no són diferències substancials. Però, alguna vegada, sí: sí que neix un germà força distint als altres i aquest germà, si la diferència amb què ha nascut és avantatjosa per a la supervivència i/o la reproducció, acaba per crear una família de descendents, una espècie nova, que substituirà la vella. Per posar un exemple real que sigui aclaridor i que s’avengui a les meves afeccions, suposem que tornam cap enrere en el temps i que ens situam un parell de milions d’anys abans de nosaltres, quan els cavalls tenien tres dits en les cames de davant. La fortuna, l’atzar, féu que, a causa del que els genetistes anomenen una mutació, nasqués un cavall que en lloc de tenir tres dits en tenia un. Amb un sol dit com el que tenen actualment els èquids es corre molt millor que amb tres, i, en conseqüència, quan un depredador encalçava en aquell temps passat una guarda de cavalls, el cavall amb un sol dit no l’aglapien mai: aglapien primer els altres. Aquest avantatge adaptatiu —tenir un sol dit— fou transmès als descendents d’aquell primer cavall que nasqué amb aquesta característica i els seus descendents arraconaren i substituïren els que tenien tres dits, que, a la llarga, desaparegueren. En la naturalesa, per donar origen a nous éssers es combina l’atzar, que dirigeix el camí de les mutacions, amb la lògica, que presideix la selecció: sempre s’extingeixen els menys aptes. Lògicament, el procediment creatiu amb què Joan Lacomba ha elaborat els quadres que mostra a sa Pobla s’assembla d’allò més al procés creatiu de la natura que he intentat explicar. En Joan posa muntets de pasta de colors sobre una planxa i després hi premsa —hi prem— una superfície absorbent: paper, llenç, cartró, etc. Quan retira la superfície que ha estat premsada, a la inversa apareixen formes atzaroses que recorden éssers vius: un cuc, una sèpia, una ameba, un peix. De totes aquestes taques que semblen animals i que ha produït l’atzar, en Joan selecciona, amb els seus criteris estètics, però també morals, les que més li agraden. El que queda després d’aquesta selecció és el que podem veure: unes figures plenes de vida en les quals podem observar una mena d’animals provocadors, quimèrics, absurds i surrealistes. Productes de l’art? Sí, però, també, si ens hi fixam bé, de l’evolució i d’un dels seus motors més punyents: el sexe. Perquè no em direu que un hipopòtam, una girafa, un paó o un centpeus no ho siguin, ben mirat, animals del tot surrealistes? La naturalesa i l’art —i en el cas especial de la trobada de Lacomba amb escreix— creen, idò, formes que ningú no hauria pogut predir ni tan sols sospitar abans de la seva aparició. Ve’t aquí un dels seus trets més propis i definidors, ve’t aquí l’origen de la fascinació que aquestes noves criatures produeixen en les ànimes pures i descarregades de prejudicis. Els colors que empra en Joan Lacomba són colors vius, fauves, purs i elementals, gairebé mironians. I jo li vaig dir diumenge que, en la naturalesa, els colors en els animals és una virtut ambivalent. Ambivalent perquè és un gran reclam sexual; però, també, un delator per als depredadors. Vaig endevinar ben aviat en la mirada del professor de dibuix que ell creia apassionadament en el sexe —en l’amor— i en l’art arriscats: plens de colors.